Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 28 de febrer de 2016

EL PARÈNTESI ESQUERRE

Feia temps que jo també havia obert un parèntesi i tenia aturat aquest blog. Avui no he dubtat en entrar-hi per poder escriure sobre la lectura que acaba d'acompanyar-me aquesta tarda de diumenge.
He girat la tapa de l'última novel·la de la Muriel Villanueva i l'he llegit d'una tirada. M'ha atrapat des de l'inici, creant intriga, jugant amb l'auto-ficció, despullant-se, submergint-se i mostrant la por del personatge protagonista creat.
Un relat proper, inundat de simbolismes i al·legories que va teixint en una sola red dos moments: el que està vivint la protagonista i el moment de pèrdua.
Una història que parla del jo, de l'altre, de les relacions, de la infància, del créixer, de la maternitat i la paternitat tot banyat amb els símbols: l'estrella de mar (regenerar-se), l'anell (la pèrdua), el mar.... la Mar, el color blanc en la vestimenta del marit, el cabell enredat,...
Amb temes com el silenci, el creixement personal, l'amor, la paternitat i la maternitat, la parella,  l'escriptura, ... naveguem buscant la calma de la mar.
Utilitzant un llenguatge proper, íntim, sincer, poètic,... en primera persona fa que entrem dins del personatge.
Tot un encert l'edició de Males Herbes amb il·lustracions d'Aitana Carrasco plenes de simbolisme, com l'obra que acompanya.
Copio frases que m'han agradat moltíssim:
Tornar farà pujada
M'anava gran. Molt gran.
Regalimo sal i dubtes i ploro. És negra nit i el mar calla.
Com sempre, el que escriu la Muriel, cada paraula, cada referent, ... estan allà per alguna cosa. No desaprofita una ocasió, com per exemple: el ginecòleg amb cara de conill d'Alicia en terra de meravelles. Just aquest referent literari en aquesta història.
Moltes felicitats, Muriel, per una altra obra fantàstica!

diumenge, 25 de gener de 2015

Encuéntrame en el Cupcake Café

Una amiga em va deixar aquesta novel·la i només veure la tapa ja vaig pensar que m'agradaria. Perquè és així, penso que la tapa suggereix i transmet informació. A vegades, aquesta informació coincideix amb el que he pressuposat i altres no.
Aquest cop s'ha complert i la història ha estat tan dolça i sensible com esperava.
M'ha semblat encertat que cada capítol comenci amb una recepta tamisada amb tocs d'humor.
No coneixia aquesta escriptora escocesa i ara puc dir que el seu estil amè, detallista i sensible m'ha atrapat.
Jenny Colgan ens presenta una protagonista, Issy, que per una sèrie de circumstàncies que coincideixen veu la possibilitat de fer realitat un somni. Com en una història real, la noia haurà de superar entrebancs. Però el missatge final és positiu i esperançador. Ja va bé, això!
Altres lectures d'aquest estil que m'han agradat: Coser y cantar de Whitney Otto, La sonrisa de las mujeres de Nicolas Barreau o El club de los viernes de Kate Jacobs.
Encuéntrame en el Cupcake Café té els ingredients necessaris perquè m'hagi deixat molt bon gust de boca i amb ganes de preparar uns quants cupcakes. I és que els somnis es poden fer realitat!
Gràcies, Begoña, per compartir-la! Us recomano, a part de la lectura, el blog d'aquesta amiga, Los postres de mami, on hi trobareu molt bones receptes!

diumenge, 14 de desembre de 2014

PLATERO I JO

Enguany se celebra el centenari de Platero y yo. Una narració de Juan Ramón Jiménez que em van llegir durant un temps quan era petita. Diuen que és una gran obra però mai vaig deixar que passessin de les primeres línies. Quan acabaven de llegir-me  "Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón" jo implorava que tornessin a començar i, com si fos un mantra, els meus pares em repetien aquestes paraules fins que m'adormia. 
És un gran inici de novel·la. A mi això no m'ho van explicar aleshores, no va fer falta. L'autor va ser capaç d'evocar una imatge i un sentiment que m'ajudava a dormir, a sentir-me en pau.
Ara, potser, ha arribat el moment, abans no canviem d'any, de llegir-la sencera!

dilluns, 8 de desembre de 2014

PESSEBRES

Des de petita he vist com el meu pare transformava espais (un racó d'una plaça de poble, un racó de casa o una capsa de fusta) en pessebres preciosos.
La seva concentració, el seu silenci, la seva imaginació, la seva creativitat, la traça per barrejar materials, ... m'atreien i em convertien en espectadora i algunes vegades, i cada cop més a mida que jo creixia, en col·laboradora.
Ja fa uns anys que amb el seu grup de pessebristes fan uns pessebres monumentals . Tot té el seu procés: pensen la temàtica, dissenyen els plànols, busquen el material i comencen la transformació, quan encara fa calor, per tal de tenir-lo preparat per inaugurar-lo el dia vuit de desembre.
En els últims monumentals han afegit una explicació acompanyada de música que dirigeix la vista de l'espectador perquè no es perdi cap detall del pessebre. Aquí és on col·laboro jo, alguns cops si la temàtica ho permet narro un petit conte i d'altres explico el lloc on l'han ubicat i els passatges bíblics.
M'agrada pensar que comparteixo la seva màgia, la seva creativitat, que he heretat la seva passió per crear històries. Ell amb materials (siguin pessebres o siguin vaixells en miniatura) i jo amb materials i amb lletres.
Per a mi, aquests són els instants que em fan sentir el Nadal a prop, és on hi trobo la transformació, la germanor i la màgia.
 Monells 2014
 Eivissa 2014




dimecres, 3 de desembre de 2014

PAMANES

Tinc unes amistat que van néixer a l'ateneu barcelonès: la Montse, l'Assum, la Maria i la Muriel. 
La Montse Maestre, l'Assum Guardiola, la Maria Parera i jo no ens conixíem fins que ens vam trobar, de forma virtual, compartint el curs de Narrativa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Vam tenir la gran sort que ens toqués de professora la Muriel Villanueva i Perarnau, i van ser unes classes, unes videocorreccions, uns xats i uns escrits compartits tan aprofitables que ho considero un tresor. Ens vam conèixer en persona i ens vam adonar que compartíem aquesta passió per les lletres. Després d'acabar l'itinerari a l'ateneu hem seguit escrivint i ara, amb pocs dies de diferència, dues d'elles han estat premiades!
L'Assum Guardiola amb el segon PREMI DEL XVIII DE NARRATIVA BREU DE MONTSERRAT ROIG 
i
LA MONTSE MAESTRE, guanyadora del 7è PREMI HELENA JUBANY DE NARRACIÓ CURTA.
Ens dèiem el grup Pamano quan vam començar Narrativa i ens va agradar tan el nom (Les veus del Pamano de Jaume Cabré) que entre nosaltres ens diem les Pamanes!
Em sento feliç per elles i també per mi, ja que el meu conte va quedar finalista en el concurs del que la Montse ha estat guanyadora!
US FELICITO, NOIES! 


dissabte, 29 de novembre de 2014

LLUM


I si et quedes amb mi?
Et mostres, emergeixes,
t'insinues i t'esvaeixes.
Ets fugissera i, sovint, efímera.
Però et confessaré que...
he descobert el camí que em porta a tu.
Ignoro com va ocórrer. 
És com quan cerques i no trobes
i el dia que no ocupa els pensaments
brilles amb una intensitat tan clara
que camino a cegues.
I és així com vas aparèixer i, 
a través dels altres sentits,
vaig capturar l'instant. 
Ara que conec la drecera que esquiva la foscor,
ja res tornarà a ser igual.
De so metàl·lic i agut, un gust nectarí, 
de tacte gèlid i fragància cítrica.
Màgia? Sí. I sé com invocar-te.
Espera'm

dilluns, 3 de novembre de 2014

LA DELICADESA

Fa poques setmanes escrivia sobre la importància de les paraules. Amb aquesta ressenya aprofito per afegir que a part de la importància d'escollir sempre uns mots encertats que s'allunyin de l'agressivitat podem també aplicar-ho (el fet de saber escollir) als gestos, a les accions, a les mirades, als detalls,... El títol ja suggereix la idea que defenso: La delicadesa de David Foenkinos. Gràcies, Sol, per la recomanació!

Aquesta és la història de la Nathalie. Una noia delicada, introvertida i que fuig de les xafarderies. Coneix l’home de la seva vida però la mort d’ell en un accident farà trontollar la seva estabilitat. Mica en mica veurem com la Nathalie s’aferra a la feina per poder seguir endavant. I és en el lloc de treball on ella es troba protegida pels informes i la rutina, ben lluny dels records del seu François, on el sentiment que creu haver enterrat amb el seu estimat ressorgirà, de forma delicada.
Aquesta història ens l’explica un narrador omniscient. Un narrador que li dóna un toc de distància a la trama. És com un personatge que observa, des de dalt, tot el que passa i tot el que senten els personatges de la història. A vegades ens dóna petites lliçons: En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat pot fer por.
Per a mi, aquest narrador atorga un to clàssic que al principi em xocava perquè el temps narratiu de La delicadesa és actual. I que un cop acabada la lectura opino que és una bona elecció, aquest narrador, ja que d’aquesta manera posa certa distància i fuig del dramatisme que potser seria més complicat amb una primera persona. I si sumem els capítols breus informatius que l’autor intercala amb la trama podem assegurar que vol que l’humor també estigui present en la seva obra. Tot i així hi ha escena molt emotives. Per a mi, la que més, és quan la Nathalie apareix a casa els seus pares de matinada. Una imatge (del pare acabat de llevar), un objecte (un dispensador de caramels Pez) i un record (d’una infància on el patiment només venia causat per una caiguda i potser una petita esgarrinxada). Aquest objecte i el compartir un record que havia quedat enterrat per la pèrdua d’un ésser estimat actua com de tap. Un tap que la Nathalie pot treure per fi i alliberar la pena, la culpa deixant-se embolcallar per l’esperança.
Els personatges que coneixem es fan propers perquè en cadascun hi descobrim sentiments diferents, molt humans: la por, la inseguretat, la curiositat, la seguretat, la tranquil·litat, l’enveja.... El personatge del Markus, marcat pel país d’origen, Suècia, s’aproparà a la Nathalie, desfent el gel que l’envolta i despertant les ganes de viure.
La delicadesa és una d’aquelles històries que queden en la memòria. I acabo citant l’últim capítol (que conté una única i potent frase):
La Nathalie va obrir els ulls.