HE LLEGIT...

Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols

Abans que s’acabés el 2018 vaig llegir Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols. Feia un mes, aproximadament, que la novel·la esperava el seu torn. Va ser començar-la i no poder parar fins saber el final.

Recomano aquesta lectura que t’endinsa en els sentiments d’una dona que acaba de perdre la parella just després d’un moment crucial sense caure en el dramatisme o el victimisme. L’autora ens apropa a la rutina de la Paula (amb una gran narració en primera persona) que intenta seguir amb la seva vida dubtant de si parlar de la mort o del trencament de la relació i admetre l’adjectiu de vídua que no sap si acceptar. També tracta el tema de les relacions amb els altres: parella, família, amics o companys de feina. Admiro la profunditat de cada personatge i la relació que ha creat entre ells.

El títol excel·lent i la portada fantàstica  ja conviden a la seva lectura.

Ressalto els moments més mostrats que dits que aconsegueix endinsar-me i implicar-me amb cada sentiment i pensament de la protagonista.

Un personatge molt ben construït amb un passat marcat per la mort. Però no és l’únic, cada persona que surt en el relat és una peça necessària perquè tot encaixi i s’entengui (destaco el pare, compositor i el veí i la seva banda sonora).

He anotat algunes frases que m’han encantat i que penso que cada paraula és important i imprescindible. Marta Orriols domina el llenguatge i no es limita a la construcció de frases amb subjecte i predicat sinó que combina paraules que es reforcen, suggereixen o aporten informació fent sentir intensament la duresa de la vivència de la Paula.

Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per tota l’eternitat.

Hi ha persones que brillen quan hi ha conflictes per resoldre, però que quan les coses van bé es panteixen, s’avorreixen i s’apaga l’halo que les feia especials.

Li pregunto per què hem hagut d’arraconar un soroll d’aquesta envergadura en l’evolució de la nostra espècie. La Paula és una dona més que observadora, analitza cada so, cada gest, cada situació.

El pare s’acosta amb l’excusa de retirar els plats i crida l’atenció a la Rosalia, li diu que no estem passant una època fàcil i l’ús del plural, aquesta mostra inesperada de paternitat, m’emociona fins a límits insospitats.

I en podria escriure moltes més però us recomano la seva lectura sencera.

M’han semblat molt encertades, també, les referències, d’una novel·la de Kent Haruff, Nosaltres en la nit, i la de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas que em va acompanyar tants caps de setmana.

L’escriptura sensible, àgil, profunda, detallista i sincera d’aquesta novel·la m’han despertat la necessitat de llegir més relats d’aquesta autora.

• LA DELICADESA de David Foenkinos. (Traducció de Jordi Martín Lloret. Editorial La Magrana)
  
  Aquesta és la història de la Nathalie. Una noia delicada, introvertida i que fuig de les xafarderies. Coneix l’home de la seva vida però la mort d’ell en un accident farà trontollar la seva estabilitat. Mica en mica veurem com la Nathalie s’aferra a la feina per poder seguir endavant. I és en el lloc de treball on ella es troba protegida pels informes i la rutina, ben lluny dels records del seu François, on el sentiment que creu haver enterrat amb el seu estimat ressorgirà, de forma delicada.
  Aquesta història ens l’explica un narrador omniscient. Un narrador que li dóna un toc de distància a la trama. És com un personatge que observa, des de dalt, tot el que passa i tot el que senten els personatges de la història. A vegades ens dóna petites lliçons: En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat pot fer por.
  Per a mi, aquest narrador atorga un to clàssic que al principi em xocava perquè el temps narratiu de La delicadesa és actual. I que un cop acabada la lectura opino que és una bona elecció, aquest narrador, ja que d’aquesta manera posa certa distància i fuig del dramatisme que potser seria més complicat amb una primera persona. I si sumem els capítols breus informatius que l’autor intercala amb la trama podem assegurar que vol que l’humor també estigui present en la seva obra. Tot i així hi ha escena molt emotives. Per a mi, la que més, és quan la Nathalie apareix a casa els seus pares de matinada. Una imatge (del pare acabat de llevar), un objecte (un dispensador de caramels Pez) i un record (d’una infància on el patiment només venia causat per una caiguda i potser una petita esgarrinxada). Aquest objecte i el compartir un record que havia quedat enterrat per la pèrdua d’un ésser estimat actua com de tap. Un tap que la Nathalie pot treure per fi i alliberar la pena, la culpa deixant-se embolcallar per l’esperança.
  Els personatges que coneixem es fan propers perquè en cadascun hi descobrim sentiments diferents, molt humans: la por, la inseguretat, la curiositat, la seguretat, la tranquil·litat, l’enveja.... El personatge del Markus, marcat pel país d’origen, Suècia, s’aproparà a la Nathalie, desfent el gel que l’envolta i despertant les ganes de viure.
  La delicadesa és una d’aquelles històries que queden en la memòria. I acabo citant l’últim capítol (que conté una única i potent frase):
  La Nathalie va obrir els ulls.
• MISSIÓ TROBAIRITZ! Cinta Arasa. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Animallibres. La formiga groga.
  

  
  
  
  La meva missió d’aquest últim diumenge va ser llegir-me Missió Trobairitz! Quina bona estona vaig passar! Us la recomano per molts motius:
  La narradora d’aquesta història és petita i peluda, és una gateta que es diu Trobairitz. Primer ens parla des del present, explicant-nos que en la seva primera vida va ser on va començar la seva missió trobairitz. A partir d’aquí ja ens situem en l’edat mitjana on descobrirem una història d’estructura clàssica amb introducció, nus i desenllaç. La gateta es mostra misteriosa perquè juga amb què ella coneix els fets ja que els va viure en una altra vida.
  El to de la narradora i les explicacions que aporta són molt adequat per introduir aquesta part de la història, de l’edat mitjana, als nois i noies. Com que la gata és petita, s’excusa de no ser encara gaire sàvia, i al costat de la seva amiga Aloma (que ja ha viscut algunes vides) anirà aprenent qui és una trobairitz.
  En els llibres d’història ens han parlat dels trobadors i dels joglars però jo no havia sentit mai a parlar de les trobairitz, quan era una estudiant. Eren les dones que escrivien poemes, com els trobadors, però que per la diferència entre homes i dones, no era ben vist que elles es dediquessin a escriure. Ens introdueix el nom d’alguns d’aquests personatges històrics dins de la trama. Aporten informació al lector sense que ens sembli una lliçó d’escola. Ens descriu com vestien, quins instruments tocaven.
  La missió d’aquestes dues gates, juntament amb altres gats amics, serà apropar als joglars (que són els músics que toquen i canten els poemes. Els joglars d’aquesta història toquen la guitarra, la viola i el llaüt) els versos de les seves trobairitz.
  Destaco molt positivament un seguit de recursos de l’autora que ambienten aquesta història a la perfecció. Ens desplega un ventall d’insults i expressions políticament correctes fugint de les odioses paraulotes: beneit, pelleringa, mal llamp, i un rave, fer la punyeta, borinot, galifardeu, parell de dimonis, males peces, fatxenda, talòs... Utilitza un lèxic molt apropiat perquè els lectors se situïn en l’època: esfumar-se, fitar, parar esment, sentir-se afalagat, estar cofoi, encaterinar, escolar, abatre, etzibar, cavil·lar, fer la guitza, desassossec, guspirejar, cerimoniós, cambra, assabentar, esma, deteniment, aferrar, mofar, jornada,... Ens trobem tot un repertori de frases fetes: aixecar la camisa, tornar amb les mans buides, pesar figues, aixafar la guitarra, muts i a la gàbia, estirar la llengua, de pa sucat amb oli, orgue de gats, contenta com unes pasqües, alt com un Sant Pau, donar corda,... I per l’escenari, l’ambientació: espelma, cavall, castell, anar a cavall, contrada, ploma, tinter, tinta color violeta, corrua de cornetes...
  Un altre aspecte a destacar són els valors que transmet la gata protagonista, la Trobairitz. No desprestigia els trobadors: ens repeteix més d’un cop que volen (ella i els gats amics) que els poemes de les trobairitz arribin al poble igual que els dels trobadors. Que no consideren que siguin més bons, poden ser igual de bons o millors, però consideren que han de tenir les mateixes possibilitats. Parla del respecte i de la igualtat home i dona: tan poc present en l’edat mitjana. La importància de dir la veritat: dos gats que fan la guitza als gats de les poetesses confessen que tenien por que els poemes fossin millors que els dels trobadors. El valor del perdó, de l’amistat, del treball en grup,...
  L’autora humanitza amb expressions i  gests  els personatges gats: encreuar les potes, posar pèls de punta, riure per sota els bigotis, valga’m la sardina, érem 4 gats, pèls eriçats de l’emoció, ... Ens explica sovint per què fan un gest. Per exemple, quan piquen amb la cua per aplaudir, i acaba la frase dient “que és com els gats aplaudim”. La Trobairitz sap viure el moment i tot i la preocupació per donar a conèixer els poemes de l’Azalais de Porcairagues quan no pot fer res més, es dedica a xalar amb un cabdell de llana, no deixa de ser una gateta.
  Es nota l’amor que l’autora sent pels gats i la coneixença que en té d’aquests. El tractament que en fa cap a ells, cap a la Trobairitz i l’Aloma, sobretot, de gates sàvies que saben quan han de deixar d’escoltar quan el que es diu són disbarats, les set vides que viuen i que acumulen saviesa, experiència,...
  També és un valor afegir les il·lustracions de l’Ignasi Blanch que són delicats i se sumen a la trama. Un traç, unes imatges molt encertades per l’època que se situa la història. Imagino que et coneix perquè t’he reconegut tot i sortir d’esquena.
  M’ha encantat que la Trobairitz ens desveli secrets de l’autora (una trobairitz actual), de com treballa, com pren nota de possibles històries i personatges, com s’organitza,... Aquests secrets ens arriben al final de la lectura, quan tornem al present fent una narració rodona.
  Penso que la Cinta té present una de les seves autores preferides i ho demostra anomenant Aloma a una de les gates. I crec que ens piques l’ullet amb una anècdota que m’ha fet molta gràcia... ai, aquest rei despistat!
  I ja per acabar, volia felicitar-te pels versos encertats que has intercalat en la trama i per explicar una història tan bonica i necessària d’existir.
  
  
  Moltes felicitats, Cinta!
  
  
  
  
  
  
• Vaig fer la maleta un dia de juny de Cinta Arasa. De la mà de l’Eulàlia viatgem al nord d’Anglaterra on allà, aquesta noia protagonista de la història, viurà uns dies que faran que la realitat viscuda fins aleshores trontolli fins el punt d’esclatar, com els obrers que van viure la Setmana Tràgica a principis del segle XX. “Crec que allí, en aquella darrera porta de fusta fosca, es va quedar una part de mi, o potser no, potser només en va néixer una altra. No ho sé”. I amb aquests “potser” i amb molts d’altres més sumats a altres “no ho sé/ no ho sabia” se’ns mostra una noia a punt de canviar, oberta a entendre el món i a qüestionar-se’l.
  Aquesta novel·la és un crossover que narra una situació històrica a partir d’uns personatges molt ben construïts.
  La narració és en primera persona amb un to intimista que em recorda a la gran escriptora Mercè Rodoreda. “Ningú no va notar que jo duia uns ulls blaus i una cicatriu petita com una ungla del dit xic clavats molt endins de mi”. El to amb el que ens explica les seves vivències t’apropa als seus sentiments. Una frase, per posar un exemple, que ja em va enganxar en llegir el pròleg: “Crec que no enganyo ningú quan dic que, aquella maleta que vaig omplir el juny passat, no l’he desfeta mai més”. Un altre exemple: “No sabia, és clar, que hi ha persones que tenen ulls que no se’n van mai, de la memòria”.
  L’autora (que en un moment de la novel·la surt el seu nom: “La mare de Déu de la Cinta mo’n guarde!”) no desaprofita cap ocasió per situar-nos en l’època i ens descriu la manera de viure de la burgesia i dels obrers. “Realment, és una llàstima que no siguis un noi. Podries incorporar-te a la direcció de la fàbrica amb mi des d’ara mateix, o d’aquí a un any o dos a tot estirar. Ara, no t’hi amoïnis, trobarem un bon marit per a tu i ell serà el meu puntal” li diu el pare a la filla que si no fos per a ella no sabia qui endur-se de traductor per ajudar-lo a negociar a Anglaterra.
  Ens detalla la feina dins una fàbrica: “Vam entrar a la primera sala, plena de telers i de seguida vaig notar un tuf molt fort, de no sabia ben bé què. A més, el soroll va començar a ser ensordidor. Havíem de cridar molt per sentir-nos i, tot i així, ens costava d’entendre’ns i ens havíem d’ajudar amb els gestos. No em va passar pel cap com ho podien aguantar els treballadors de la fàbrica” “Al cap d’uns minuts de caminar per la fàbrica vaig notar que, a banda de la pudor, a l’aire hi havia una espècie de boirina fina, grisosa, pràcticament imperceptible. Llavors no sabia que era la pols, la borra que generaven els telers”
  Hi ha un personatge clau a part de la protagonista que poc a poc li va mostrant, a través de les seves explicacions, pensaments, les seves recomanacions literàries i sobretot pel seu caràcter una realitat diferent. Aquest personatge és la seva institutriu, la Blanche, que sense imposar li ensenya un món més enllà de les parets de casa seva. “Jo, només ara ho sé, volia ser com ella, i ella, per a mi, tenia les respostes a totes les preguntes possibles”. L’Eulàlia, adolescent, viu unes vides immersa en les lectures que li recomana la jove institutriu. “Sí, sí, m’avorria, és clar, però em sembla que em pensava que la vida de debò només es podia llegir, no viure”.
  Un fet dins la fàbrica fa canviar la visió de l’Eulàlia cap al seu pare en veure que ell està d’acord amb el propietari de la fàbrica anglesa en la manera de tractar els treballadors, acomiadar-los de forma injusta i amenaçar-los. “Callava perquè no m’entenia a mi mateixa” es diu l’Eulàlia a si mateixa quan comença a dubtar del que li han fet creure fins ara la seva família. “
  Un altre encert són les descripcions mantenint aquest to rodoredià: “Quan lluïa el sol, era un sol com de llimona passada, esmorteït i pàl·lid” o aquesta enumeració: “Ulls verds, ulls blaus, ulls foscos, ulls enfonsats, ulls totalment rojos, menjats per una conjuntivitis que feia temps que devia ser crònica, ulls boteruts, ulls mig clucs, a punt d’ésser vençuts per la son, un sol ull mirant-me des de molt lluny, com si no estigués mirant unes mans fent anar una màquina a vint passes de mi.... i també ulls petits, ulls als quals encara els quedava una mica d’il·lusió, però jo no em podia pensar que era la il·lusió que només tenen les criatures...”. “I llavors vaig veure aquella dona, vestida de gris, amb les perles al voltant del coll d’una manera estranya, com si fos una desconeguda, com si no l’hagués vist mai abans. Encara tenia la pell llisa, només unes petites arrugues, primes com els filets que es desprenen d’un cabdell de llana, al voltant dels ulls, immensos, com sempre, de color atzabeja, com li agradava dir” ens descriu l’Eulàlia a la seva mare.
  I amb l’Oliver, treballador jove de la fàbrica acabarà de posar els pensaments en ordre: “L’Oliver, aquella nit, em va teixir una tela prima però forta, que m’unia tots els extrems.” I descobrirà i viurà nous sentiments.
  Per acabar, afegeixo que és una molt bona lectura per a guardar-li un lloc a la maleta per aquestes vacances d’estiu. A mi m’ha acompanyat fent passar un volt més agradable.
  
  
  
  
  
  
  
• La dama de l'unicorn de Tracy Chevalier.  
  
                
  Una novel·la esplèndida basada en cinc tapissos flamencs que estan considerats una de les grans obres de l’art medieval d’Europa.
  La dama de l’unicorn ens narra la història d’uns tapissos que per encàrrec del noble Jean le Viste són realitzats per un taller de lissiers de Brussel·les. Amb aquest encàrrec quedaran tramades les vides del pintor Nicolas des Innocents i d’Aliénor de la Chapelle, la filla cega del tapisser.
  Amb fils d’or, Tracy Chevalier, anirà teixint aquesta trama sense deixar cap espai buit. Com les millefleurs que teixeixen en aquest petit taller i que per aquesta especialitat estan ben considerats entre el gremi.
  L’autora ens situa als volts de 1490, ens descriu les costums de l’època fent-nos viatjar de França a Brussel·les. Tal i com ja va fer en la novel·la, Àngels fugaços, la història avança capítol a capítol des del punt de vista de diferents personatges. Tots ells i elles estan ben caracteritzats, amb personalitats ben marcades:
  Nicolas de Innocents: un pintor a qui li agraden molt les dones però que el tapís de la Dama de l’unicorn farà que per primer cop pensi en alguna de les dones que coneix i no només en el seu propi interès; Claude le Viste: filla gran del noble Jean le Viste en edat de casar-se però que ella està més per descobrir i experimentar amb el pintor les històries que li han cantat des de petita les minyones; Geneviève de Nanterre: esposa de Jean le Viste i mare de Claude està cansada de la vida que porta, se sent fracassada per no haver donat un fill al marit i l’únic desig és ingressar a un convent de monges; George de la Chapelle: lissier i amo del taller de teixidors que s’encarrega d’elaborar els tapissos de la Dama de l’unicorn i que vetlla en tot moment perquè del seu taller no en surti res que no tingui una qualitat alta. Hi treballa el seu fill, futur hereu de l’ofici a qui li costa delegar feines de responsabilitat per por a admetre que es fa gran; Phillippe de la Tour: treballa per a George i admira en silenci a Aliénor, per qui faria qualsevol cosa, esperant el seu moment amb paciència; Aliénor de la Chapelle: filla de George i Christine du Sablon, privada del sentit de la vista s’adona de tot el que passa al seu voltant. Noia amb molta sensibilitat que mira de demostrar en tot moment que és útil i treballadora per tal que no la facin fora de casa. Té molt clar el que li agrada i el que no i estarà disposada al que calgui per no fer el que li disgusta; Christine de Sablon: mare d’Aliénor que fa costat al seu marit per aconseguir que el negoci funcioni. Creient i practicant diu tot el que pensa i no permet males maneres o males paraules en la seva presència. Cuidarà la seva filla en tot moment fins que la vanitat farà que baixi la guàrdia quan se li presenta l’oportunitat de teixir, activitat prohibida a les dones en aquella època.
  En especial destaco l’Aliénor, la filla cega del tapisser que per motiu d’aquesta discapacitat perceb l’entorn amb la resta dels sentits. Es dedica al seu hort i jardí que ens el descriu d’una forma tan acurada que en alguns moments m’ha semblat que hi estava passejant anant en compte de no trepitjar el seu estimat muguet. “Si una mirada és com un fil de l’ordit, lligat entre un i altre plegadors d’un teler, jo notava el seu fil, tibant”.
  El paper de les mares que surten en aquesta novel·la ens mostra com proven de moure els fils per dirigir la vida de les seves filles però com, Claude filla de Jean le Viste i Aliénor, se’n desenredaran a la seva manera.
  Altres obres llegides: La noia de la perla, Àngels fugaços, El blau virginal i Criatures extraordinàries.
  À Mon Seul Désir és continuar descobrint aquestes novel·les històriques d’una de les meves autores preferides, Tracy Chevalier.
• La revolta dels lactants de Maite Carranza (premi Folch i Torres 1986).
  
Una lectura divertida, original i sorprenent. Amb uns personatges  (un pediatre estrafolari apassionat amb els seus estudis sobre el llenguatge dels nadons, una cangur que trenca tots els esquemes, uns nens i unes nenes amb moltes ganes d'aventures, una mestra esgotada ben al límit entre la paciència i la bogeria, unes mares amb ganes de temps lliure,....) entranyables i alhora esbojarrats, t’endinses en una història que et fa pensar en la manera que acostuma l’adult de relacionar-se amb els infants.
A través d'uns diàlegs molt encertats i divertits se'ns mostren diferents caràcters que es poden veure una i una altra vegada dins d’un grup de menuts i no tan menuts: el tímit, el líder, el rebutjat,…
Aquesta lectura es recomana a partir dels deu anys i jo afegeixo, a partir de deu anys i sense límits. Hi ha lectures que les trobem en prestatges destinats a nens i nenes però que per als que tenen uns quants anys més atrapen i molt.
No és d’estranyar que la Maite Carranza hagi guanyat el premi Cervantes Chico de Literatura Infantil y Juvenil. Obres com Paraules emmetzinades i Ostres, tu, quin cacau ja em van fer descobrir a aquesta gran escriptora.
Les il·lustracions són una preciositat. Joan Antoni Poch detalla escenes de la història captant el to irònic d’algunes situacions.

Una lectura molt recomanable per passar una bona estona.
• Paraíso inhabitado  d'Ana María Matute.
  
  Aquestes frases que va dir Ana Maria Matute semblen pronunciades per a aquesta gran obra seva:
  
  
  “Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida”.
  
  
  “La infancia es el periodo más largo de la vida”.
  
  
  “Si no hubiese podido participar en el mundo de los cuentos y si no hubiese podido inventarme mis propios mundos, me habría muerto”.
  
  
  “Nunca me he desprendido de la infancia, y eso se paga caro. La inocencia es un lujo que uno no se puede permitir y del que te quieren despertar a bofetadas”.
  
  
  La lectura de Paraíso inhabitado ha deixat un llistó d’aquells tan alts que en acabar la lectura sents una buidor literària, et sents orfe de lectura i penses si trobaràs una novel·la que iguali el que t’ha fet sentir aquesta.
  De la mà de l’Adri, la nena protagonista, m’he sentit arrossegada al seu món fantàstic. Hem fugit de la realitat, de la seva casa dividida, en una part les criades i en l’altra, mare i germans i un pare que comença ja abandonar la llar.
  Quina frase d’inici tan potent: “Nací cuando mis padres ya no se querían”.
  L’Adriana troba l’estimació i comprensió dins de casa a la vora de la Tata María i la Isabel. I fora de casa descobreix l’amor i comparteix pensaments amb el fill d’una ballarina russa absent. El nen, a càrrec del Teo, el criat que somia en ser l’emperadriu de la Xina és el seu siamès, com li diu ell un dia.
  Amb el Gavi, fill de la ballarina, l’Adri viurà els moments d’innocència que els adults els pretenen robar.
  Ana María Matute encerta de ple el to de la protagonista. La innocència està present en les paraules i en les actituds de la nena protagonista. Amb una narració amena, que es llegeix portada per un vent suau i que et fa passar del somriure al plor.
  Tot un tapís de sentiments dels que el seu unicorn s’escapa i que sap que el dia que ja no el vegi moure’s pel quadre que reprodueix un tapís, el dia que l’Unicorn marxi per sempre marcarà la fi de la infància.
  I acabo amb un precepte meu que vaig escriure en el comentari que vaig fer de Wonder:
  
  
  “Tothom hauria de poder viure una infància feliç envoltat d’uns éssers que t’estimessin per sobre de tot”.
• El far entre oceans de M.L. Stedman.
  
  A vegades t’arriba una novel·la. Desconeixes l’autor o autora. T’ha cridat l’atenció el títol, el tema o a vegades, fins i tot,  la portada…
  Però aquesta novel·la em va arribar de les mans del meu pare i, per tant, davant la nostra recomanació imperativa: llegeix-la! sabia del cert que m’agradaria tot i no haver sentit mai parlar de M.L. Stedman.  Aquesta breu recomanació és la que utilitzem quan una història acaba formant part de la nostra biblioteca de novel·les que ens arriben al cor; novel·les que tenim presents en moltes ocasions i que volem compartir i comentar.
  Quan revisc una d’aquestes lectures memorables el que de seguida em retorna són les sensacions. Les bones estones al submergir-me en una lectura extraordinària, una prosa que t’endinsa en un altre indret i unes altres vides.
  El far entre oceans ens presenta una parella jove, la Isabel i en Tom, encarregats del far d’una illa australiana. Sols, en aquests tros de terra, tot el que passa es veu a través d'unes lents ben diferents.
  Anem coneixent el passat d’aquestes persones i les seves famílies tramant una xarxa en la qual hi quedarà atrapada la Hannah. Les vides de la parella i d’aquesta dona quedaran tan estretament lligades que els farà trontollar la frontera entre el bé i el mal.
  El punt d’unió i de discòrdia és una nena. Una persona que viu aliena als dubtes, les pors i la desesperació dels adults que volen que formi part de les seves vides.
  En tot moment tenim el far present. Una edificació que sembla custodiar el seu entorn: tot ho veu, tot li arriba portat pels vents i les marees i passa a través d’ell per acabar desapareixent.
  Aquesta nena, quan és un nadó, és arrossegada per una barca a la deriva en la qual fugia el seu pare d’una persecució xenòfoba. Aquest home arriba mort i la petita es presenta com un regal a la parella que lluita per ser pares en una illa on tot es viu de forma intensa.
  Qui actua malament quan les decisions es prenen des del cor? Quan coneixem uns fets que poden fer-nos entendre les persones les sentències no es pronuncien amb facilitat.
  M.L. Stedman toca temes universals en aquesta primera excel·lent novel·la: l’amor, la maternitat, la culpa i el perdó. Una prosa amb vocabulari ric i que descriu en la mesura exacte per fer-nos visualitzar aquesta illa entre el Pacífic i l’Índic.
  El temps no s’atura, tot passa i al final queda un far, impertèrrit, que seguirà projectant i avisant del perill a qui vulgui ser avisat.
  Llegiu-la!
• Desig de xocolata de Care Santos.
  
  

 He de començar recomanant aquesta novel·la fent una petita confessió... no m’he pogut resistir a prendre unes xicres de xocolata en algun moment de la lectura.

Una de les definicions d’objecte del diccionari diu: Cosa material en tant que s'ofereix als sentits.

I en la lectura d’aquestes pàgines, a través dels sentits ens arriba la història d’un objecte que sobreviu el pas del temps. L’oïda (ens situa al Liceu, escoltem a cantants d’òpera i aficionats que repeteixen els seus fragments preferits), el gust (ens ofereix la recepta per fer una xocolata de qualitat,) la vista, l’olfacte i el tacte (l’escriptora no desaprofita cap ocasió i ens fa arribar aquests sentits de la ploma més acurada, plena de detalls).

Aquest objecte que centra aquesta trama és una xocolatera. Ens el presenta esmicolat en setze bocins. I a través dels records que desava una xocolatera de la porcellana més fina viatgem en el temps per descobrir, al final, el moment de la seva creació. Trobo que és un inici i un final rodó.

A partir de la descripció d’aquesta peça, en la primera part de la novel·la, anirem esbrinant com va arribar a mans de la Sara i descobrirem perquè tenia un escantell, com si anéssim encaixant les peces d’un trencaclosques.

Destaco les tres parts de la història en èpoques diferents. Que si en un principi esperava saber més de la relació Sara-Max-Oriol, perd interès en conèixer nous personatges i guanya importància la curiositat per destapar els secrets d’aquest objecte.

Els personatges d’aquesta novel·la tenen força, personalitat, carisma, dolcesa, bondat, inquietuds, misteris, secrets, desitjos,... Tenen tots els ingredients per ser cadascun d’ells un personatge ben diferenciat, ben construït. De tots ells voldria escollir-ne un. És una dona de la segona part d’aquesta història que s’ha convertit en un d’aquells personatges que recordes amb facilitat. L’Aurora. (Passarà a formar part de la llista de personatges femenins de novel·les que m’han agradat). És tota bondat. És pura. Però aconsegueix ser versemblant perquè farà certes coses que considera que no hauria de fer. I això la humanitza.
Les tres dones que, unides per la passió que senten per la xocolata, tenen en un moment de la seva vida aquesta xocolatera entre les mans són dones amb una personalitat que les caracteritza i fa especials. 

La lectura és amena, és interessant en tot moment i amb un vocabulari ric. M’agrada l’ús de les comparacions que emfatitzen i exemplifiquen el que està narrant: “Es mirava la Marianna com si fos un plat de crema”, “El Nas de Patata va treure pit i veu, com un cantant”, “i no ho vaig aconseguir sinó sacsejant-lo amb totes les meves forces, com si fos un arbre ple de fruita madura que es vol fer caure”.

El to del narrador en cada part d’aquesta història és del tot adequat. Torno a destacar la segona part en la qual el to, el vocabulari i les expressions del narrador ajuden a situar-te. I igual passarà en l’última part, amb una escena final escrita a l’estil de les comèdies, de la mà de Victor Philibert Guillot (un escriptor en potència amant de les biblioteques, de  Barcelona i de la Marianna).

La carta final dóna veu a una dona que ha estat present en tota la novel·la explicant el naixement d’aquesta peça fina, objecte d’aquesta història i objecte d’una beguda tan deliciosa.

Admiro la capacitat d’escriure una història situada en diferents moments, amb tants personatges i amb referents històrics.

I amb el vostre permís, me’n vaig a servir una xicra més en una tassa ben musical.

• WONDER
  

  
  AUGUST (AUGGIE) PULLMAN ha nascut amb una greu deformació a la cara i s’ha hagut de sotmetre a tantes operacions que no ha pogut anar a l’escola; fins ara, que té deu anys.
  Avui us vull recomanar una novel·la sensible. He acabat de llegir-la i m’he adonat que estava somrient, que em sentia bé. Crec que el missatge final és d’optimisme. Que la vida/persones poden fer un punt de gir en qualsevol moment.
  És una història que se’ns presenta a través de diferents personatges i els seus sentiments. Tot el que passa, el que senten, el que diuen i el que no diuen i com ho viuen és totalment versemblant.
  Destaco la sensibilitat (Facultat de sentir, capacitat de percebre pels sentits, mitjançant la sensació). Els personatges que narren, nens i adolescents, són sensibles al seu entorn. Observen, analitzen i intenten comprendre el món on viuen i necessiten sentir-s’hi inclòs.
  Una novel·la en la qual el sentit de l’oïda és també protagonista. Començant per les frases que presenten els diferents narradors. Frases extretes de la lletra d’una cançó. Per tant podríem dir que Wonder té banda sonora. I l’oïda del protagonista que se li presenta com un altre problema a mitja trama i serà necessari l’ús d’audiòfons.
  Wonder fa reflexionar sobre les relacions entre les persones i, també, entre les persones i els animals. Et recorda el pas per l’escola i com es viu aquesta experiència. Hi ha una frase que vaig marcar que diu l’August (protagonista) a la seva mare: -Mare, ¿tota la vida hauré d’estar pendent dels imbècils com ells? Vull dir que si quan sigui gran també serà igual.
  Jo li respondria que sempre hi haurà gent que respondrà o actuarà com esperes o desitges i d’altre que no. Sempre hi haurà gent sensible i gent que fereix. En aquesta història trobem:
  -L’August, el protagonista. Que es descriu com un nen normal i corrent. Així se sent ell i tot el contrari el fan sentir la majoria de persones que es creuen amb ell pel carrer o a l’escola. Però sempre hi ha excepcions i ens trobarem uns personatges que valoraran l’August pel nen simpàtic, enginyós, intel·ligent i bo que és. Tot i el que explica que sent i les experiències dures que viu t’acabes contagiant pels bons moments de la narració.  
  -Uns pares protectors. Molt encertat el sentit de l'humor del pare. Versemblant la protecció i el patiment cap els fills.
  -Una germana que l’estima però que alhora pateix gelosia per l’atenció que els pares han bolcat en el germà. Una germana que en algun moment voldrà amagar-lo del seu cercle nou i que això la fa sentir com una mala persona. Una noia que ha viscut observant la reacció dels altres a l'observar el seu germà, patint el rebuig social i que sent ràbia i incomprensió. Tot molt ben mostrat, sense dir-ho, sense parlar dels sentiments directament. T’adones com està estructurada la societat, com els que tenen èxit tenen un camí més fàcil.
  -El Jack, l’amic que valora l’August però que ha de fer un creixement personal i que ha de posar a la balança l’amistat i el sentir-se integrat a l’escola.
  -El Julian, personatge intolerant influenciat i recolzat pels seus pares.
  -La Summer, la bondat personificada. Es podria pensar que és un personatge poc creïble però tot el contrari, com que és la Bondat, tothom ho veu, i no hi ha ningú que ho discuteixi. No jutja, no recrimina, és comprensiva.
  -El senyor Culet, director de l’escola, que estima la seva feina i els i les seves alumnes.
  -La Miranda, és l’adolescència. Moment que necessites una base segura que t’ajudi a continuar creixent.
  -La gossa del protagonista, la Daissy, que al ser un animal no jutja l’aspecte de l’humà i se l’estima per com és.
  La trama està molt ben portada. Avança a través de diferents narradors que et fan adonar que sovint pressuposem el què pensen o el què faran els altres i sovint ens equivoquem.
  El vocabulari, els temes de conversa i les preocupacions són les adequades a l’edat dels personatges.
  Cap al final de la novel·la, l’August diu: Jo crec que hi hauria d’haver una llei que digués que tothom ha de rebre una ovació amb tot el públic dret almenys un cop a la vida. Aquesta frase mostra la necessitat de ser acceptat que té aquesta persona que ha viscut el rebuig dels altres.
  Penso que és una bona lectura per a nois i noies (per reflexionar sobre les relacions entre ells) i també per a més grans (l’atenció, estima i la comprensió que necessiten els nens i nenes).
  He consultat la proposta per treballar la lectura que fa l’editorial que publica Wonder, La campana, i em sembla magnífica. Aprofito per comentar que el títol em sembla encertat. Acabo trobant meravelloses les persones que tenen bons sentiments, que parlen amb unes paraules dolces i respectuoses, que no fereixen. La bellesa està dins nostra, sempre, i acaba mostrant-se a través de les nostres paraules i actuacions.
  Acabaré escrivint un precepte dels que demana el senyor Browne (un professor dels que et queden gravats per sempre; professors que ensenyen més enllà de la seva matèria). Aquí va el meu precepte:
  PRECEPTE DE LA MAR
  “Tothom hauria de poder viure una infància feliç envoltat d’uns éssers que t’estimessin per sobre de tot.”
  
  
  
  
• Conte: Dos mil botons i una tassa de xocolata. Muriel Villanueva i Perarnau. Dins el recull Els caus secrets (contes de 61 autors, a cura de Sebastià Bennasar) Ed. Moll, 2013




És un conte suggerent. Que he llegit dues vegades seguides. La segona amb molta més calma, que crec que és el que requereix aquest conte. Una lectura pausada et permet aturar en cada imatge que evoca, en cada detall. Un lèxic ric i treballat. Res està escrit per casualitat, cada paraula té una intenció. Transpira voluntat. Una narració descriptiva que em recorda a Mercè Rodoreda i la seva novel·la Jardí vora el mar.


A la primera part hi ha una reiteració que provoca musicalitat en la lectura. D'una manera o altra totes les obres que he llegit de la Muriel Villanueva tenen la música present i no em sorprèn venint d'una mestra especialista. M'agrada buscar-hi aquestes referències, a vegades més explícites com en el cas de Jo toco i tu balles. O si retorno al conte, quan parla d'Estopa. Les preferències musicals caracteritzen el personatge.


La primera frase del conte: "A cinquanta passes de la vora de la mar hi ha un jardí de zigazagues, de rengleres i d'anades i tornades d'arbustos ensinistrats de color verd fosc". Hi ha una preocupació per l'accentuació. M'ha recordat, pel ritme, l'inici de Platero y yo pel ritme (fragment que em llegia el meu pare de petita i que no deixava que seguís més enllà i li demanava, infinites vegades, que el tornés a llegir).


Després d'una primera part descriptiva i en càmera hi ha canvi de narrador. L'escena es torna quotidiana, propera, ja no és escenari abstracte. 
Al final retorna al narrador inicial que ens descriu l'entorn unint la part més poètica amb la quotidiana i tancant, d'aquesta manera, el conte.
Com m'ha passat en altres obres de l'autora, després de la segona lectura em pregunto: com és que no ho he vist des del principi? si m'ha anat donant pistes (el tarannà del noi, les seves rutines, repeticions, la mateixa gent,...).
La relació entre els personatges és tendra, pots notar l'afecte que senten.
Penso que el misteri està present en aquest conte i, també, en altres obres de l'escriptora. Aquest recurs m'enganxa.
Muriel, aviso que me'l tornaré a llegir! 
Les teves obres són de les que penso: m'agradaria haver-ho escrit jo.


• La gatera: Us deixo aquí una imatge de La gatera de la Muriel Villanueva i Perarnau. Una novel·la que sorprèn, que cal estar atent a les pistes que ens dóna, que té un personatge que creix, que hi ha dos pisos simètrics, que en el mateix edifici hi viu una senyora entranyable,... no dic res més. La fotografia mostra punts que em vaig marcar en una tercera lectura: frases o paràgrafs destacables. Surt en la meva llista de novel·les que més m'han agradat.

La gatera SET DIES DE GRÀCIA (Si cliques sobre el títol podràs llegir 7 motius pels quals te la recomano)